EL CAMINO ES PARA QUIEN PARTE Y QUIEN SE QUEDA.....

Forever Books

A força de recomanar llibres m'he adonat que la pregunta que els feia primer als lectors: "Què t'agrada??" no s'escau, manca, moltes vegades, d'idoneïtat.

Potser millor preguntar: "Com et sens?" "Què necessites?" perquè cada dia tinc més clar que els llibres ens acompanyen durant tota la vida i com a companys que són, a vegades ens consolen, a vegades ens fan riure, plorar, pensar,.

Són petits tresors que ens parlen , ens fan créixer i anar més enllà.

I moltes altres vegades els llibres ens troben, es posen davant teu, perquè "toca" llegir-los en aquell moment, perquè n'has d'aprendre alguna cosa... només cal tenir els ulls i l'ànima ben oberta.

Text i foto: NOBOCHI®

Roig

ROIG

Quan vas arribar

alegria ens vas donar,

et senties estrany, poruc,

però de seguida ens vas conèixer.

En estimaves molt,
quan arribavem de l'escola
o de quasevol lloc

gran alegra demostraves.

Tu, m'acaronaves i jo em sentia feliç.

Tots ens vam buscr un lloc

en el nostre cor,
per estimar-te.

I avui, avui que estàs malalt
tinc tristesa al cos
no menges, no beus,
jo ja sé que pateixes i nosaltres patim per tu.

Quan t'estaves ofegant
no hi podiem fer res
tu, no volis morir,
sino quedar-te entre nosaltres.

Sé que has patit molt,
ara, descansa, descansa en pau
perquè la lum  la teva ida,
ja not'iluminarà;
tant sols el record infinit qe guardem de tu.

Has sigut molt plorat.
T'estimaré sempre.

Noemí Borràs, dissabte 1de gener de 1983.

"A  la vida hi ha moltes etapes de canvi, les físiques com els trasllats a més de regirar els llocs, regiren les ànimes. La meva mare s'ha jubilat i buidant el local ha trobat molts papers. Entre papers, a vegades es troben tresors, i aquests n'és un: un poema meu de fa 30! anys, dedicat al nostre gos, Roig. Avui encara m'ha fet plorar..."

Text i foto: NOBOCHI

EL MAL DEL SIGLO

Somos seres técnicamente evolucionados, hemos descubierto la penicilina, curado enfermedades, investigado nuestra historia, hemos conseguido mundos cómodos, suficientes, bonitos, pero
¿QUÉ NOS FALTA? ¿POR QUÉ cuándo miro los rostros sólo encuentro VACÍOS?

Cada vez más máquinas nos ayudan a lavar, escribir, contactar, llamar, calcular, ¿pensar? Para recluirnos en nuestra parcela estanca, para estar PRESENTES de cuerpo pero quizás no de alma.
Pedimos anestesias para nacer, crecer, morir, el dolor nos hace sufrir ¿DEJAMOS DE SENTIR O NO NOS LO PERMITIMOS? ¿NOS DEJAMOS TOCAR, BESAR, ABRAZAR?

La vida es energía, es sentir, es tocar abrazar y besar y poder con ello traspasar barreras y contactar almas. POQUE SÓLO LA VIDA VIVIDA PLENAMENTE VALE LA PENA. 26.4.2013

  Texto y foto: NOBOCHI

INDULGENCIA

INDULGENCIA f 1. Actitud indulgente. ▪ 2 (Rel CAtól.) remisión que hace la Iglesia de las penas debidas por los pecados. ▪ 3 (lit) Perdón. INDULGENTE adj (Pers) que disculpa o perdona fácilmente los yerros o faltas. Sí, ésa era la definición que realmente recordaba y sí, había decidido ser INDULGENTE consigo mismo y aunque el despertador había sonado, aprovechó para estirar su entumecido cuerpo, sacar la cabeza de debajo de la colcha y esperar y perdonarse y respirar. El día empezaba, la colcha que lo envolvía tenía al menos… 32 años (!!!!) y le recordaba esos veranos de camping con sus padres. Cuando su madre insistió en que se la quedase (porque en un piso de soltero falta de todo) él nunca llegó a imaginar que ese pedazo de tela –por cierto, super bien conservado, seguro que ahora no duran tanto- le ayudaría a mantener los pies en el suelo, a volver a la infancia, a su base, una feliz imagen que le ayudaba a afrontar cada día. Bien cierto es que las madres son ÚNICAS y tienen A MENUDO razón, mal que nos pese. ¿Cuál es la colcha de vuestra indulgencia? ¡BUSCADLA ¡ Es importante ser indulgente con uno mismo. Texto y foto NOBOCHI

dibuixar

Aturar el temps i observar i deixar que el sol t'acaroni, i tenir la ment en blanc. Quan et surt de dins, agafar el llapis i recorre'l pel paper, fent un esbós d'allò que veus. I sentir com el grafit s'escampa i llisca amb la diferent pressió dels dits....

SÉ ZEN Y NO MIRES A QUIÉN

El dia prometia perquè tot era al seu lloc, ja tenia les hores planificades i la visita al metge de feia dies. La meditació del matí li havia donat la seguretat de què tot era al seu lloc. Havia fins i tot arribat a l’estació amb mitja hora d’antelació, mitja hora per adonar-se que la seva targeta de viatges s’havia quedat a casa i que hauria de gastar 33 euros més(!!!!) en una altra: daltabaix del pressupost mensual!!! Ja era a la consulta i havia aconseguit sobreposar-se al ‘caos’ que el ‘desfalc’ econòmic havia provocat en ella quan el Dr li demanà la prova! La prova!! I li van venir moltes ganes de riure.... s’havia oblidat completament de la prova que li havia demanat mig any abans!! Impossible recordar-ho quan des dels 40 feia la tàctica del “dia a dia” perquè el temps havia passat a ser un ‘enemic mortal’ i es veia obligada a sobreviure al seu ‘caos emocional’ ... Era horrible pensar que ni l’agenda paper ni el google calendar ni l’ iphone l’havien ajudat.... la perfecció s’havia esguerrat i deixava pas al convenciment que era humana... El següent objectiu era el tren de les 11:30 i eren les 11 !! impossible en una big city on el temps es dilata irremediablement. Llavors i encara que avui dinava amb els pares va fer stop a la màquina i va decidir prendre’s la tornada amb filosofia, si no era el tren de les 11 seria el de les 12!... i es va mirar en aquell aparador. Com una perfecta Jezabel, el seu cos encara tapava el caos de la seva ment i dels seus sentiments. I com deia Zebda: “Passe la vie, passe le temps, passe la caravane et pourtant....” pel text i la foto: NOBOCHI

Sonrisas y lágrimas, mujer desesperada o lo que ha dado de sí un “finde” de marzo

Sonrisas y lágrimas, mujer desesperada o lo que ha dado de sí un “finde” de marzo Me levanté nublada, turbia, oscura más, más de lo normal, vaya vosotras me entendéis y como era cita ineludible (como es a partir de cuando tienes el pelo completamente blanco), acudí a mi asesora de imagen. Ni el “subidón” positivo de mi manager, ni la imagen que me devolvió el espejo consiguió subirme el ánimo y así, me prometí a mí misma ir - cuando abrieran a las cinco y SIN FALTA- a buscar el increíble chocolate del colmado (pues con el desayuno había expirado mi última reserva del preciado oro negro). Después de horas que pasaron más o menos, más menos que más llego la hora esperad (five o’clock!! ) y disfrazada de neo hippie en busca de productos km.0, allí estaba YO, en el colmado. Empecé mi lista interminable de productos naturales y sanos (no fueran a pensar que era una adicta) a saber: zanahorias, col, brócoli, manzanas… Cuando ya había echado el ojo al suculento manjar, a mi ”descargapenas” y ahora que mi línea no se resentía (¿por cuánto tiempo?)… entonces, entre medio kilo de zanahorias y judías verdes, él pidió una botella de.. ( ¿¿era Larios??, ¿¿vodka??…) era, GUAPÍSIMO!! Y .. después de pagar su cuenta despareció de mi vista… (¿UNA VISION DEL S.A *?) Media hora después, la calidez de la cocina me invadía y, súbitamente, cortando la cebolla y, cuando mis lágrimas afloraban, el chocolate olvidado en el colmado hizo que mis ojos fueran un torrente ante la perspectiva del fin de semana SIN ÉL. ¡!! DIOS!!! Ni siquiera lo pedí, ¿Por qué no hice como otras veces y lo cogí ya! ¿Cuando lo vi? ¿¿¿Por qué mi cerebro lógico no se impuso al emocional cuando ese espécimen entró por la puerta??? Pues ahí estoy con el torrente de la cebolla y en la radio sonando incansablemente Boys don’t cry. ¿¿¿Y las girls??? ¿¿ Ellas deben llorar, o no ?? Bueno, que sepáis que hice una estupenda sopa de cebolla y además una tarta de manzana que, bueno, nada comparado con el chocolate …. (Nothing compare… ) * Síndrome de abstinencia text: NOBOCHI Foto: Maitena

a totes les dones

Avui les fades i les bruixes s'estimen (M. Mercé Marçal)

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen. Han canviat entre elles escombres i varetes. I amb cucurull de nit i tarot de poetes endevinen l'enllà, on les ombres s'animen. És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella. Han ofert al no-res foc de cera d'abella i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç. Davallen a la plaça en revessa processó, com la serp cargolada entorn de la pomera, i enceten una dansa, de punta i de taló. Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera, esbalaïda veig que vénen cap a mi i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

foto: NOBOCHI

espiral positiva

..Converses negatives, notícies tràgiques, desànim, cris, desastres,... heu vist l'espiral? esteu xuclats per ella? estic horroritzada del sotrac negatiu i paralitzador on estem immersos. Heu pensat en ls vostres valors? Què creieu fermament? És alguna cosa positiva? de debò voleu això pel vostre esdevenidor? PERQUÈ NO TRENQUEM L'ESPIRAL?? PERQUÈ NO CANVIEM EL DISCURS?? hem de treure forces i energies positves per a seguir per tal d'entrar en una dinàmica de projectes nous,motivació, ganes,amor, il·lusió i obrir-no a allò nou Com diria algú conegut PROU, PROU, PROU.. !!! foto: NOBOCHI

reprenent el fil.....

Reprenent el fil enmig de l'hivern..... l'hivern encara que fred solitari, lluminós, em crea una espècie de desassossec amb què em tanco dins, molt endins i des d'alla només contemplo, a tarves de la cortina de fred la natura que dorm..... i que ens ofereix petits brins de color desperten els sentits i em fan sentir alegria , els horts reposen, la terra demana temps per després poder oferir tot allo millor.... jo també em replego , analitzo i miro la vida, després sembla que a l'estiu tot corre,tot floreix també a la primavera, però aquesta quietud de l'ànima m'exaspera i m'agrada alhora, com sempre, la contradicció i l'equilibri permanent.......