SÉ ZEN Y NO MIRES A QUIÉN

El dia prometia perquè tot era al seu lloc, ja tenia les hores planificades i la visita al metge de feia dies. La meditació del matí li havia donat la seguretat de què tot era al seu lloc. Havia fins i tot arribat a l’estació amb mitja hora d’antelació, mitja hora per adonar-se que la seva targeta de viatges s’havia quedat a casa i que hauria de gastar 33 euros més(!!!!) en una altra: daltabaix del pressupost mensual!!! Ja era a la consulta i havia aconseguit sobreposar-se al ‘caos’ que el ‘desfalc’ econòmic havia provocat en ella quan el Dr li demanà la prova! La prova!! I li van venir moltes ganes de riure.... s’havia oblidat completament de la prova que li havia demanat mig any abans!! Impossible recordar-ho quan des dels 40 feia la tàctica del “dia a dia” perquè el temps havia passat a ser un ‘enemic mortal’ i es veia obligada a sobreviure al seu ‘caos emocional’ ... Era horrible pensar que ni l’agenda paper ni el google calendar ni l’ iphone l’havien ajudat.... la perfecció s’havia esguerrat i deixava pas al convenciment que era humana... El següent objectiu era el tren de les 11:30 i eren les 11 !! impossible en una big city on el temps es dilata irremediablement. Llavors i encara que avui dinava amb els pares va fer stop a la màquina i va decidir prendre’s la tornada amb filosofia, si no era el tren de les 11 seria el de les 12!... i es va mirar en aquell aparador. Com una perfecta Jezabel, el seu cos encara tapava el caos de la seva ment i dels seus sentiments. I com deia Zebda: “Passe la vie, passe le temps, passe la caravane et pourtant....” pel text i la foto: NOBOCHI