Forever Books

A força de recomanar llibres m'he adonat que la pregunta que els feia primer als lectors: "Què t'agrada??" no s'escau, manca, moltes vegades, d'idoneïtat.

Potser millor preguntar: "Com et sens?" "Què necessites?" perquè cada dia tinc més clar que els llibres ens acompanyen durant tota la vida i com a companys que són, a vegades ens consolen, a vegades ens fan riure, plorar, pensar,.

Són petits tresors que ens parlen , ens fan créixer i anar més enllà.

I moltes altres vegades els llibres ens troben, es posen davant teu, perquè "toca" llegir-los en aquell moment, perquè n'has d'aprendre alguna cosa... només cal tenir els ulls i l'ànima ben oberta.

Text i foto: NOBOCHI®

Roig

ROIG

Quan vas arribar

alegria ens vas donar,

et senties estrany, poruc,

però de seguida ens vas conèixer.

En estimaves molt,
quan arribavem de l'escola
o de quasevol lloc

gran alegra demostraves.

Tu, m'acaronaves i jo em sentia feliç.

Tots ens vam buscr un lloc

en el nostre cor,
per estimar-te.

I avui, avui que estàs malalt
tinc tristesa al cos
no menges, no beus,
jo ja sé que pateixes i nosaltres patim per tu.

Quan t'estaves ofegant
no hi podiem fer res
tu, no volis morir,
sino quedar-te entre nosaltres.

Sé que has patit molt,
ara, descansa, descansa en pau
perquè la lum  la teva ida,
ja not'iluminarà;
tant sols el record infinit qe guardem de tu.

Has sigut molt plorat.
T'estimaré sempre.

Noemí Borràs, dissabte 1de gener de 1983.

"A  la vida hi ha moltes etapes de canvi, les físiques com els trasllats a més de regirar els llocs, regiren les ànimes. La meva mare s'ha jubilat i buidant el local ha trobat molts papers. Entre papers, a vegades es troben tresors, i aquests n'és un: un poema meu de fa 30! anys, dedicat al nostre gos, Roig. Avui encara m'ha fet plorar..."

Text i foto: NOBOCHI

EL MAL DEL SIGLO

Somos seres técnicamente evolucionados, hemos descubierto la penicilina, curado enfermedades, investigado nuestra historia, hemos conseguido mundos cómodos, suficientes, bonitos, pero
¿QUÉ NOS FALTA? ¿POR QUÉ cuándo miro los rostros sólo encuentro VACÍOS?

Cada vez más máquinas nos ayudan a lavar, escribir, contactar, llamar, calcular, ¿pensar? Para recluirnos en nuestra parcela estanca, para estar PRESENTES de cuerpo pero quizás no de alma.
Pedimos anestesias para nacer, crecer, morir, el dolor nos hace sufrir ¿DEJAMOS DE SENTIR O NO NOS LO PERMITIMOS? ¿NOS DEJAMOS TOCAR, BESAR, ABRAZAR?

La vida es energía, es sentir, es tocar abrazar y besar y poder con ello traspasar barreras y contactar almas. POQUE SÓLO LA VIDA VIVIDA PLENAMENTE VALE LA PENA. 26.4.2013

  Texto y foto: NOBOCHI